Ja feia temps que tenia ganes d’escriure, per a tu, per a mi, per a nosaltres, homes, germans.
La crida fa el seu ressò i amb paciència ens brinda el temps i el respecte per a ser escoltada; quan sigui el nostre moment, la podrem integrar i compartir per a poder transformar. Així que si aquest és el teu moment, germà, deixa de resistir-te; som aquí per a ajudar-nos a digerir.
Ressonen vents agitats de canvi. D’aquests que vénen i van, d’aquests que no te’ls esperes i et fa tremolar els teus fonaments, dels que et fan reaccionar amb ràbia, d’aquests que et traspassen l’ànima, d’aquests que t’acaricien i t’estremeixen, dels que vénen per l’horitzó de la dreta… vent, vent, vent que encara així no és capaç d’apagar el teu foc.
A vegades són temps on aquella mateixa aigua que ho aclaria, ara ho ofega. Per molt que deixi la intenció en el fluir del riu no sóc capaç de fer-la tornar a mi amb luminescència.
Canvis forjats a pur foc des de fa dècades, des de les entranyes de Gaia i de totes les nostres generacions, del femení, del feminista, del que ens dóna la vida. Des de l’opressió només queda organització i, per descomptat, teories pràctiques per a la llibertat i la igualtat. Sort d’elles!
I nosaltres, els homes, el masculí? Quin aquest espai digne, humil i honrat que cedeixo, no sigui el significat de la meva oportunitat per a deixar de créixer amb amor. Què no sigui l’excusa per a redimir-me a la no acceptació íntegra entre la meva ment, cos, emoció i ànima. Què la llum ens mostri el camí des de l’interior cap a fora. Que el masculí surti amb amor i respecte per a fer millor les nostres relacions.
Podria ser que ens sentíssim perduts, aprofundint en la cerca dels límits: entre el què està bé i el què està malament. No és tasca còmoda ja que aquestes demarcacions entre gèneres s’han perdut, en gran part perquè la meitat de la nostra població ha hagut de lluitar per a salvaguardar la seva vida. I realment volem continuar enfocant el nostre treball des de la moralitat?
És moment, llavors, d’aprofitar aquesta catarsi per a jugar amb l’intrèpid. Fer front a la inseguretat, a la inacció i a l’inexpressiu per a poder arribar a l’equilibri amb el femení i poder arribar a la mútua receptivitat. Que important seria poder desemmascarar al poder que es mostra amb ira. Massa ferides obertes tenim que precisen de curació; on la busquem? Podríem començar per enfocar les nostres inseguretats, segur que tenen molts coneixements amb ganes de ser compartits. Nosaltres som la clau!
Aquest temps en el qual el penell repica en totes direccions, on la radicalitat fa emergir els egos i el desamor, ens fa sentir pirates en mala mar. Ens estem allunyant, encara que potser aquesta distància és necessària per a poder sanar, perdonar, no culpabilitzar, no jutjar… potser és més el meu anhel que ens tornem a trobar aviat. Quan sabré què estem tots preparats?
Els homes correm el perill de continuar jugant amb la nostra virilitat mal apresa que ens pot distreure a posar massa atenció cap al món extern i això pot ser que ens provoqui la necessitat i la dependència de continuar provocant dolor per a tornar a ser reconeguts, útils i funcionals en aquesta societat, i així, quedar just en el mateix instant del cercle on ja ens vam tornar a perdre per a tornar-lo a repetir sense responsabilitat ni aprenentatge; potser hem d’emprendre nous camins? Aquest món està cridat a ser salvat amb les bones pràctiques, d’aquestes que són palpables, i sobretot pretén escoltar el reconeixement del dolor provocat des de fa moltes i moltes generacions i, germans, des del perdó i la (auto)acceptació (en solitud i en tribu) segur que tornarà el: sentir-se valorat, ara sí, podent emprendre el camí en un altre instant, trencant les cadenes del cercle viciós i de la sembra sense amor.
Així que home, tu què et sents invocat per a sanar des del cor, acudeix amb el teu Ser perquè junts puguem traspassar les nostres limitacions i puguem emprendre el bell camí del ser home, amb presència i amor.
Bernat Puig
